Nosaltres, amb aquest comunicat, hem vingut a manifestar un posicionament col·lectiu. Una presa de posició que sabem que pot ser incòmoda, que ens genera dubtes i incerteses, però que sabem rotundament compromesa amb les que són la nostra gent. Nosaltres, superant les pors i els discursos fàcils, hem vingut a parlar clar.
Formem part de la gent precària, del 40% de joves aturades, de les desenes de famílies desnonades cada dia, dels jubilats estafats pels bancs. Formem part dels treballadors afectats per expedients de regulació, de les treballadores acomiadades, dels que no es poden pagar una sanitat mercantilitzada, de les que deixaran –o ja han deixat- de rebre qualsevol tipus de prestació social. Formem part de les treballadores domèstiques sense drets laborals, dels que estan obligats a pagar uns transports i uns serveis bàsics abusius. Som d’aquelles a qui el preu de l’habitatge ofega quotidianament, de les que veiem hipotecat el nostre futur per les retallades en l’educació. Formem part de les que emigraren buscant una vida millor, aquí; formem part de les que avui han d’emigrar buscant una vida millor, allà. Formem part d’una majoria social que està patint en la pròpia pell les conseqüències d’un espoli. Formem part d’una majoria social a qui li estan robant la vida.
Nosaltres, a més, formem part dels que no es resignen a veure com mor la gent a les llistes d’espera. Que no tolera que les condicions de vida de la majoria caiguin en picat, mentre el luxe es dispara. Que no suporta veure gent dormint al carrer mentre els habitatges buits es podreixen en l’especulació. Que no entèn que les partides pressupostàries destinades a la despesa social siguin retallades sense miraments, mentre els pressupostos en armament, casa reial o església, es mantenen sense vergonya. Que no tolera que els salaris reals disminueixin, mentre els beneficis dels banquers i directius es sobredimensionen de forma insultant. Nosaltres formem part de totes aquelles que pateixen la dictadura econòmica dels mercats, i de la genuflexió miserable que li reten els polítics; però també formem part d’aquesta nova i profunda col·lectivitat que ha dit prou.
Nosaltres, així, formem part d’aquesta col·lectivitat digna i multitudinària que s’ha alçat en milers de places d’arreu, que ha manifestat un desig enorme de canvi, que ha intentat aturar l’espiral de bogeria a que ens estan sotmetent aquells que governen pels mercats. Hem intentat aturar la corrupció política, mitigar les desigualtats socials, situar les persones per sobre de l’economia. Hem alçat les nostres mans i les nostres veus, hem intentat refundar la societat de forma solidària, hem intentat crear un nou vincle social.
Hem fet el que hem pogut. Lamentablement, entre totes i tots hem sigut incapaces de frenar el malson. Encara –i diem encara- no hem tingut prou intel·ligència ni prou força. I, malauradament, els que sí que tenen la força han desoït completament els desitjos i necessitats de la nova col·lectivitat. I han seguit aplicant les dosis de dolor de l’ajust estructural. I han castigat amb duresa a les que aixecaven les mans i les paraules. I han insultat la possibilitat del naixement d’una nova dignitat.
Aquests són els motius que fan que avui esclati el conflicte social. Avui esclata la ràbia, la desesperació, la impotència, el dolor acumulat, la falta d’esperança mastegada en silenci. I esclata en dies com la vaga general del 29M. I esclatarà sempre i quan no es resolguin les causes que fan néixer la ràbia.
Volem dir que ens agradaria que les coses fossin d’una altra manera. Sobretot perquè és la nostra gent qui, en aquestes ocasions, s’endú la pitjor part. Les vides trencades per la repressió són les vides trencades de la nostra gent. Aquestes són les ruptures que, de lluny, ens han de preocupar per sobre de les altres. Per tant, ens agradaria que les coses fossin d’una altra manera. Que la majoria social, multitudinària i creativa, transformés d’arrel les causes del malestar.
Aquesta és la nostra voluntat i responsabilitat, i és la voluntat i la responsabilitat dels centenars de persones que han estat torturades, detingudes, represaliades i empresonades en els darrers mesos d’aquesta crisi social. No obstant, no sembla ser aquesta la voluntat dels qui governen. Les reformes penals, la criminalització de qualsevol forma de lluita, ens situa en un carreró sense sortida.
Però nosaltres seguirem. Aturarem la repressió. Alliberarem els i les companyes empresonades. Els amnistiem.
I condemnem als que ens condemnen a una vida de precarietat i submissió.
I condemnem als que ens condemnen a la pobresa i a la falta de llibertat.
I condemnem als que ens condemnen al conflicte social.
Solidaritat i suport mutu a tota aquella gent que, com nosaltres, pateix l’ajust estructural capitalista i les retallades socials de CiU i PP. Solidaritat i suport mutu amb totes les companyes i companys que, lluny de veure passivament com la seva vida és destruïda per la dictadura dels mercats, es comprometen a fons per a crear, amb la lluita comuna, una nova col·lectivitat lliure, digna i solidària.
Estos apuntes están dedicados, en primer lugar, a la Universitat Liure La Rimaia, una experiencia cuya improbabilidad e imposibilidad ha alimentado a tantas de nosotras durante los últimos tres años. En segundo lugar, están dedicados al libro Autonomie!, de Marcello Tarí, libro de estrategia revolucionaria que como un relampago ilumina nuestro presente.
Estos apuntes tienen una gran deuda con algunas conversaciones mantenidas con Marcello y otros camaradas.
Tomar la plaza hace un año desató una situación imprevisible. Aquel mes de quiebra de la normalidad y de la obediencia nos ha nutrido, todo un año, con la circulación de una simpatía que va mucho más allá de la multiplicación de los grupos, las asambleas de barrio y los sectores en lucha.
Podríamos decir que esta simpatía es la expresión sensible del deseo, ampliamente compartido, de cambiar de raíz el orden de las cosas. Un hombre sabio ha dicho últimamente que el deseo de una Revolución nunca había estado tan extendido, y que, a la vez, nunca había sido tan difícil imaginar cómo hacerla.
Primera parte: un doble punto de partida.
1
Existe una tensión en el interior del movimiento 15 M, una tensión entre dos herencias historicas, entre dos posiciones o tendencias. Esta tensión sólo puede resolverse desde dentro.
Esta tensión se encuentra en el interior mismo de algunas frases que han determinado nuestro proceso: “Sin sindicatos y sin partidos” y “No violentos”.
Las dos posiciones están encarnadas por dos figuras: el ciudadano radical, y el revolucionario cualquiera. Estos son los dos polos de atracción que tensan la cuerda del movimiento.
2
El ciudadano radical cree que todavía es posible salvar un ideal del Estado que, con la Revolución Francesa, nace como ideal de progreso, desarrollo e integración de todos y cada uno de sus habitantes. Un ideal que fantasmagóricamente algunos creen ver encarnado en el Estado del Bienestar posterior a la carnicería, a la masacre de masas, de la 2ª Guerra Mundial. La cuestión es que, históricamente, la política de exterminio nunca ha sido extraña a los ciclos de “crecimiento” del capitalismo. LLegeix més →
A continuació us passem la memòria de les jornades, és una acta presa al moment que intenta recollir totes les intervencions que es van fer. Les persones que vam organitzar les jornades estem molt satisfetes de com es van desenvolupar, creiem que vam ser capaces de pensar juntes el moment en un molt bon ambient on totes vam aportar la nostra visió per crear un anàlisi i projeccions comunes que son imprescindibles per avançar en la lluita.
A nivell d’organització i dinamització volem agraïr la complicitat i confiança que vam sentir a l’hora de conduir les jornades tot i les errades que vam cometre. Per exemple el plantejament del dissabte a la tarda, en que es pretenia utilitzar l’eina DAFO per fer un anàlisi de com estem, va ser, al nostre parer, mal escollit i mal aplicat, doncs al pretendre abastar de forma extensiva tota la realitat del moviment no va haver el temps suficient per enfocar el debat sobre estrategies que teniem pensat. Gràcies per la paciència i per haver tornat el diumenge!
A part d’aquesta acta que pretèn ser objectiva, ens agradaria obrir un espai online per a que qui vulgui pugi fer valoracions o reculls més personals sobre el que es cregui més important. Esteu convidades doncs a enviar-nos textos al respecte.
Properament tal i com es va dir en acabar les jornades volem transformar la web en un espai de pensament per a la circulació de les lluites, un espai obert al debat i a la crítica política. Esperem poder presentar la nova web en breu!
Algunos barrios estamos elaborando una encuesta territorial, una encuesta metropolitana. El siguiente texto y al archivo adjunto provienen del grupo de trabajo sobre la encuesta de la asamblea del Raval. También desde el edificio15o estamos intentando llevarla adelante aunque estamos empezando con una perspectiva un poco diferente, más basada en partir de las visitas a los grupos ya organizados en Roquetas, Verdún y Prosperidad -una sección de 9barris- y la experimentación en base a tres necesidades esenciales: la comida, el dinero/saberes/objetos, y la casa. Es decir un comedor popular, un mercado rojo, un taller de autoocupación, y la ocupación difusa. Pero de todas maneras compartimos el trabajo realizado desde el Raval. De hecho el método es muy parecido. Ir a encontrar a los habitantes del barrio en puntos conflictivos: la cola de la Inem, los CAPs ocupados, las AMPAS en lucha, el banc dels aliments, etcétera. Porque la encuesta, herramienta decisiva para la fortaleza de las luchas autónomas de los 70, siempre ha sido una investigación en el interior de las luchas para encontrar allí fracciones del Nosotros, comprender cómo están viviendo la ofensiva del capitalismo, y qué y cómo hacemos juntos.
Hablamos del paso de la encuesta obrera a la encuesta metropolitana en base a las mutaciones productivas, logísticas y territoriales del Capitalismo. No es nada nuevo decir que hoy la fábrica es la metrópoli entera y que toda nuestra vida está puesta a producir -bajo un ritmo de locos-. También producimos para la economía capitalista en gmail, viendo la tele o yendo de un lugar a otro. Salir de casa vale dinero. Bien, por eso pensamos algunos que la tendencia de las huelgas fuertes es devenir huelgas metropolitanas. Para llegar a esa intensidad en las luchas está pensada la encuesta metropolitana. Porque nos estamos haciendo fuertes, y lo primero que hace un poder es determinar un modo de habitar el territorio. Hemos apostado a que nuestro territorio son los barrios -que se coordinan-, sin embargo, en medio de la movilidad y velocidad de la actual metrópolis, algunos pensamos que hemos de reencontrar ,o reinventar, Nuestros barrios. ¿Y cómo mejor que en los gestos, palabras e ideas que constituyen la lucha?
Cómo acercarse a los vecinos y no morir en el intento – en este caso mediante una encuesta
Una forma de este acercamiento podría consistir en la realización de una/s encuesta/s, preguntando a gentes del barrio cómo viven, qué necesidades tienen y qué están dispuestas a hacer para cambiar su situación personal y colectiva.
La encuesta tendría que ser una acción en sí misma, tanto por las preguntas que formula, como por los lugares donde se realiza.
Se podría plantear como una aportación general a la “primavera calenta” LLegeix més →
“Mirano alle nostre gambe quando abbiamo gia’ imparato a volare”
(Miran a nuestras piernas cuando hemos ya empezado a volar)
Presentamos para la reflexión un gran texto entorno al tema de cómo enfrentar efectivamente el tema de la Represión. Se plantea una vía de salida a las formas manidas, desgastantes y al final abstractas de las “campañas antirrepresivas”. Y lo hace partiendo de la reflexión de qué es lo que está en juego en los ataques represivos, cuáles son sus objetivos, por lo tanto qué es aquello que hemos de cuidar y defender. En la resonancia de los gestos, las palabras, las ideas que conforman las luchas se anclan las formas de vida comunes que combaten. En la resonancia hacerlas nuestras, y avanzar. —- El texto trata sobre el caso de las 78 personas imputadas en Florencia en una operación espectacular de la policía por su participación, entre otras luchas, en el potente movimiento estudiantil que sacudió Italia durante el otoño de 2010. Está firmado por colectivos romanos de diferentes tendencias.
Aquest qüestionari és una invitació a posar en comú les reflexions dels diferents grups implicats en el procés post 15-M. (Pensem en totes les assemblees territorials, sectors, grups de treball o comissions en actiu).
Com es va iniciar el vostre procés de lluita? Quin ritme d’acció va exigir?
El nostre procés de lluita s’inicia a Plaça Catalunya com un agrupament de dones feministes procedents de diferents llocs així com dones que mai havien format part del moviment feminista. Es tenia clar que un context com el del 15M hi havia d’haver un espai feminista i és per això que es prioritza que aquest sigui un espai de confluència de diferents feminismes. Un dels grans reptes és coordinar-se dins d’un moviment tan ampli i mixte, a la vegada que conservar l’espai feminista no mixte (sense presència d’homes) i permetre que es vagin incorporant dones noves al grup.
En quant al ritme creiem que cal diferenciar entre velocitat i intensitat. Durant les primeres setmanes de l’acampada el ritme era excessiu però la intensitat del moment d’alguna manera també ho requeria. LLegeix més →
Com es va iniciar el vostre procés de lluita? Quin ritme d’acció va exigir?
Els companys i les companyes que formem part de la comissió venim de diferents lluites. Algunes de nosaltres vam començar amb la lluita a la feina on el ritme va ser el què exigia l’acció, amb altres el ritme ens ha vingut imposat per les forces que tenim (participants).
A nivell col·lectiu el procés de lluita va començar abans de la vaga general però va agafar impuls durant aquesta. Al barri es va crear el comitè contra les retallades i vam estar treballant qüestions laborals. Posteriorment i després del 15M a través de l’ Assemblea del Barri de Sants es va crear una comissió laboral. La feina l’anem desenvolupant amb les forces que tenim.
Quines han estat les lluites i accions més importants que heu portat a terme? (recull breu de les més destacades)
Les lluites que hem fet han estat les de les empreses Caprabo i Invia, així com la creació de l’assemblea d’Expogrupo. Per altra banda, gran part de la nostra feina és a nivell organitzatiu com col·laborar molt activament en l’espai de coordinació. LLegeix més →
Com es va iniciar el vostre procés de lluita? Quin ritme d’acció va exigir?
Vam començar a la plaça i la comissió de decreixement va sorgir de la fusió de dos grups. Un que participava a les reunions de Continguts i una altre dins de la comissió de Medi Ambient. A partir de llavors, principis de juny, Decreixement va funcionar com a subcomissió de continguts.
El ritme durant la acampada era de reunions diàries. Després de la acampada, cada dues setmanes, aproximadament. Mai hem tingut una periodicitat fixa.
Quines han estat les lluites i accions més importants que heu portat a terme? (recull breu de les més destacades)
Feina de divulgació:
- Hem fet xerrades a la plaça i després a alguns barris, hem participat a la Universitat Indignada d’estiu.
- Hem participat, introduint els conceptes i idees de decreixement a altres comissions. Ara col·laborem amb l’auditoria del deute i amb la Universitat Indignada. Fem un esforç per mantenir contacte i coordinar-nos amb l’assemblea de comissions.
- Hem fet un bloc i fulletons divulgatius. Tenim uns llista de distribució amb prop de 100 persones interessades.
- Hem participat a manifestacions.
- Hem convocat el “Dia sense compres” i després un cicle de xerrades “Més enllà del dia sense compres”. Això va suposar una connexió i coordinació amb altres col·lectius, com xarxes d’intercanvi. Per a aquesta jornada vàrem crear un bloc que va tenir mes de 1000 visites. LLegeix més →
[El movimiento estudiantil colombiano se movilizó en 2011 en todo el territorio colombiano contra la Ley 30, que puede resumirse como un nuevo intento neoliberal de reforma de la educación superior. Finalmente, después de un mes de huelga y movilizaciones, el gobierno se vio obligado a retroceder. Los estudiantes, por su parte, con la MANE (Mesa Amplia Nacional Estudiantil), lejos de parar su movilización, iniciaron un proceso de redacción de una nueva ley desde las asambleas con una masiva participación.]
Contextualización previa